Com hem anat dient en alguns posts d’aquest blog, ens trobem a les beceroles d’un gran canvi en els models de creació, producció i distribució de productes comparable a la Revolució Industrial dels segles XVIII-XIX.
Les impressores 3D existeixen des del segle passat (anys vuitanta), però estaven en mans de pocs fabricants, que les van inventar i patentar. Però el 2009, gràcies a l’acció de persones com el professor Adrian Bowyer, de la Universitat de Bath, s’allibera la patent de la tecnologia d’impressió 3D FDM (modelatge per deposició fosa). Aquelles màquines tan cares passen a costar menys de mil euros i comencen a ser accessibles per a petites empreses, professionals i centres comercials d’arreu. Els governs s’adonen que és un model educatiu, social i econòmic que cal incentivar perquè, entre altres raons, la creativitat no es pot deslocalitzar i serà font de riquesa a cada país.
Així, doncs, el fet que el coneixement per fabricar impressores 3D és de domini públic ha col·laborat a activar la imaginació de moltes persones i professionals per desenvolupar els seus propis dispositius i projectes. Els traumatòlegs, per exemple, poden fabricar pròtesis per assajar abans les seves intervencions quirúrgiques, els enginyers ja no dependran d’intermediaris per imprimir els seus prototips i els escultors poden fabricar els motlles de les obres als seus tallers…
La clau de tot plegat serà quan sorgeixi una nova generació d’impressores 3D capaces de treballar amb altres tipus de materials. Com el cas del cor bioficial –mig natural i mig artificial– que alguns científics nord-americans estan intentant construir usant la tecnologia d’impressió 3D..
En el vídeo següent, el cirurgià Anthony Atala mostra un experiment en fase inicial que algun dia podria resoldre el problema de donants d’òrgans: una impressora 3D que fa servir cèl·lules vives per produir un ronyó transplantable. Usant una tecnologia similar, Lucas Massella, un jove pacient del doctor Atala, va rebre fa 10 anys una bufeta de disseny industrial: